Igualtat recreativa: un estat radial

Igualtat recreativa: un estat radial

Article de Manel Larrosa publicat l’abril de 2021 al Diari de Sabadell.

L’Espanya radial, amb centre Madrid, concentra les inversions en autovies públiques i en alta velocitat ferroviària al centre peninsular i a les comunitats del seu límit, les quals amb poca població li serveixen per “unir con hilos de hierro”, l’Espanya radial, tal com va dir fa uns anys Maleni, la ministra de Foment.

Espanya és una roda de carro, amb un nucli potent, uns forts feixos radials i un cèrcol  prim, segons l’esquema del dibuix esquerre. El buidat de població del centre, d’ambdues Castelles i de l’Aragó, han suposat una construcció que carrega de dotació amb infraestructures les comunitats buides en benefici del centre. Germà Bel diu que ja els està bé, perquè moltes d’elles, fins i tot de perifèriques, només aspiren a anar al centre. Tot això és cert, però si aspirem a la igualtat de les inversions, llavors només es podrà assolir amb més inversió estatal, reequilibradora, però situada en el perímetre, segons l’esquema de la dreta. Sigui amb inversió dins de cada comunitat perifèrica o sigui enllaçant amb les veïnes. Sàpigues, Madrid, que si som una roda de carro, caldria almenys que la llanta fos més gruixuda i resistent, altament és una roda fràgil.

“Espanya és una roda de carro, amb un nucli potent, uns forts feixos radials i un cèrcol”

Perquè a l’Espanya buidada no els cal més infraestructura, els cal més gent. A l’Espanya buidada segurament se’ls oferirà encara més inversió en infraestructures, amb la idea que això portarà desenvolupament, quan la seva dosi ja és substancial i quan s’ha demostrat que aquestes només serveixen al centre peninsular que les buida. A elles els cal més gent i més activitat, no ciment. Per tant, nodes amb nous serveis i, per què no, redistribuir cap a elles elements de la capitalitat de Madrid, la qual cosa tampoc no seria mala estratègia des d’un punt de vista centralista.

El reequilibri implica un potent eix mediterrani, per a mercaderies i passatgers, com també un eix atlàntic, però siguem conscients que aquest passaria per Portugal, no pel despoblat de la Via de la Plata. I en mercaderies i població l’eix mediterrani articula una economia exportadora i una costa poblada, les quals existeixen a la costa de l’Atlàntic, però no a la plana interior. La promesa recent d’invertir el mateix en ambdós eixos és, doncs, tramposa.

“La promesa recent d’invertir el mateix en ambdós eixos és, doncs, tramposa.”

La política radial no era ni neutra ni una més de les possibles. Ha estat una decisió contrària als valors d’equilibri que una lectura correcta de la Constitució empara. Ha estat el contrapès factual a una legalitat constitucional més igualitària sobre el paper, ha estat una autèntica subversió. I ara, pel que sembla, s’hi vol afegir un eix atlàntic sense oceà.

La critica i l’exigència a l’estat que ha de ser territorialment igualitari, fins i tot sense arribar a plenament equitatiu, té una força molt gran. Perquè no són les comunitats més pobres i objecte de subsidis “solidaris” les que han de ser objecte de crítica, sinó directament Madrid i la seva forma de domini de l’estat, amb una capital hegemònica i privilegiada, que mana i abusa.

La realitat, quaranta anys després, deixa Catalunya en el pitjor lloc de la despesa inversora estatal, com sabem. Però ens toca constatar-ho, no any per any, sinó en valors acumulats. Ens cal fer bandera d’una mínima igualtat i equitat, perquè aquest és un deute històric i a altres llocs aquests s’han assumit. En confiança, sabem que difícilment o impossible serà. La credibilitat i els recursos de l’estat estan en mínims com per convèncer-nos de res, però la bandera cal formular-la mirant endavant.