El Vallès

El Vallès és l’àmbit territorial de la major concentració productiva de Catalunya. És la primera concentració productiva de l’Estat.

El corredor prelitoral (de Martorell a Sant Celoni), conté la major concentració productiva de Catalunya, amb el 41,1% de l’ocupació en les majors empreses de tots els rams productius. En contrast, la façana marítima de l’àmbit metropolità (Barcelonès, delta del Llobregat i Maresme) en conté el 27,4% i la resta de Catalunya el 31,5%.

El Vallès despunta en la totalitat dels rams productius, excepte la fabricació de vehicles, on ocupa en el segon lloc, i és líder en sectors com la química o l’alimentació.

Les dades demogràfiques: elevada demografia i creixement

Mentre el Barcelonès ha perdut molta població, el creixement del Vallès Oriental ha estat enorme, augmentat més de la meitat de la seva població en vint anys. Tot el creixement l’absorbeixen les comarques de la perifèria metropolitana i és molt superior al decreixement de la comarca capital.

Pes demogràfic en els primers llindars d’Espanya

La població del Vallès, amb 1.223.140 habitants (2007), supera la de sis Comunitats Autònomes espanyoles, empata amb la setena (Aragó), i equival al 77% de la població de Barcelona.

Les dades de la mobilitat: una enorme ampliació de la mobilitat i un pes molt elevat del Vallès

Fluxos de mobilitat intracomarcal i intercomarcals entre les set comarques de la Regió de Barcelona, dades 2006, en dia feiner, fluxos en dos sentits, exclosa la mobilitat no mecanitzada (a peu, bicicleta).

La debilitat de les inversions públiques dels darrers anys: Generalitat

El PDI 2000-2010 (pla d’inversions en transport col·lectiu) preveia moltes inversions al Barcelonès i algunes a l’àmbit regional. La major part de les centrals (línia L9 com a capdavantera) s’executen o ho estan en curs, mentre que les regionals, no ho han fet. Les primeres depenien sobretot de la Generalitat, mentre que els segones ho eren del Ministeri de Foment. Amb tot, a Catalunya, les administracions han estat poc actives en la gestió i la pressió per a obtenir aquestes.

Inversions de la Generalitat, menors en la perifèria metropolitana i molt elevades al centre

Seqüència de comarques, ordenades segons el saldo d’inversions pressupostades de 1997 a 2009 per la Generalitat de Catalunya, en valors de més de +/-150 M€, respecte de la mitjana catalana de 3.111 euros/hab.

Per a un període de temps de 13 anys, les xifres constaten que una gran part de Catalunya no ha rebut ni exercit aportacions significatives de redistribució territorial. Les comarques que han estat objecte de redistribució han estat 10 en rebre i 7 en aportar, sempre per damunt de 100 M€ en el conjunt del període 1997-2009.

Les comarques aportadores són totes elles de l’àmbit metropolità de Barcelona i dues de l’àmbit del Camp de Tarragona. Les comarques receptores són el Barcelonès, comarques de l’Alt Pirineu, Terres de l’Ebre, Gironès i Segrià.

La presència del Barcelonès en el conjunt de les comarques receptores és sorprenent. En primer lloc, per la durada de la seva presència al llarg de 13 anys, amb un 38,4% del total de la inversió comarcalitzada, en segon lloc per la quantia del saldo que en el conjunt comarcal és superior a qualsevol altra comarca, tot i que per habitant no ho sigui i, finalment, per un comportament oposat a la resta de la regió metropolitana i de les comarques aportadores del Camp de Tarragona. El saldo del Barcelonès multiplica per 9 el de la comarca següent receptora (La Noguera) i absorbeix el 47% del muntant redistribuït.

La debilitat de les inversions públiques dels darrers anys: l’Estat (Ministeri de Foment)

Abans de la democràcia, es van construir l’autopista lliure C58 i el ferrocarril Mollet – Papiol, com a bypass de mercaderies. Amb la democràcia, en 30 anys, les úniques inversions han estat: els laterals de l’AP7, o B30, i quart carril de l’AP7, amb algunes sortides més. Res més. En els darrers anys s’ha eliminat el petge de Bellaterra, que ha passat a “l’ombra”.

La debilitat de els inversions en el Vallès i en la perifèria metropolitana és fruit de la maca d’un projecte públic assumit per a aquesta àrea. En segona instància, aquesta àrea pateix de la debilitat de les inversions públiques degut a que la font principal d’elles és el Ministeri de Foment, ja que els seves quanties superen de llarg les que pot assumir la Generalitat. La perifèria metropolitana pateix molt directament les mancances d’inversió
d’un model que es greu per a Catalunya.

La construcció regional de Madrid i l’atonia de la regió de Barcelona

En els darrers anys, Madrid ha construït una enorme regió al seu voltant, quan el fet regional havia estat sempre un element de prestigi i orgull barceloní. Madrid ara disposa d’una gran regió travada per dos fets: les inversions en autovies del Ministeri de Foment i les inversions en ferrocarril de la seva Comunitat. Amb el nom de “Metro” s’han construït
extenses xarxes suburbanes que superen l’impacte dels nostres ferrocarrils FGC.

A Barcelona, les inversions regionals han estat inexistents i la regió, que ha crescut en demografia, activitat i mobilitat, apareix enormement endarrerida. Tot i que el de Madrid és un model obsolet (radial i jerarquitzat) que no respon a les necessitats d’una economia globalitzada amb dinàmiques metropolitanes i megaregionals, i que ja comença a manifestar els seus problemes, sí és desitjable i reivindicable l’equitat en inversions públiques amb què han comptat.

Conclusions i propostes

  • Cal anar a una superació i integració de la dualitat entre la Barcelona de la façana marítima i la Barcelona del corredor prelitoral.
  • El gran projecte de Barcelona ha de ser la incorporació positiva de la serva perifèria metropolitana. De la mateixa manera que la Barcelona olímpica va integrar els barris de Barcelona i els municipis del seu entorn, avui, 150 anys després de l’aprovació del Pla Cerdà, el nou repte és la incorporació de l’àmbit físic metropolità real, i fer-ho a partir d’un argument d’economia productiva. Barcelona ha de jugar la seva presència internacional, també, a partir de la seva gran especialització regional productiva, la qual, com a component distintiva, és completament singular a Europa.
  • El medi productiu ha de ser complex, com la ciutat mateixa i ha de superar el caràcter perifèric dels polígons actuals.
  • Barcelona enfora (projecció internacional) i Barcelona endins (l’àrea metropolitana) han de compartir projecte. El Vallès i el corredor fins Martorell no són el pati industrial d’unes empreses radicades a la capital. Aquest espai és espai productiu que conté integrats, també, els seus elements de direcció propis.
    • La construcció física de l’àrea metropolitana –real- de Barcelona amb la superació de la condició de perifèria de la seva major part ha de ser prioritària, amb una visió institucional respectuosa i funcional amb l’àmbit productiu i amb una clara projecció de millora de les infraestructures de transport.
  • El reforçament de la identitat del Vallès i la seva millora en tots els ordres: ambientals, urbans i de comunicacions, es poden aconseguir plenament a partir de posar de relleu el seu paper específic a Catalunya. El pes productiu del Vallès pot ser el motor d’una millora essencial d’aquest territori.
  • El paisatge del Vallès i els seus espais agroforestals constitueixen un capital de primera magnitud a consolidar i recuperar.
  • La institucionalització de l’àrea metropolitana ha de ser flexible, gradual, voluntària i ha de fer possible l’àrea metropolitana del segle XXI, que ha de tenir com a un dels seus principals objectius la millora de l’espai del corredor prelitoral –l’eix vertebrador del Vallès- com a territori productiu.
  • La crisi econòmica és una oportunitat i un repte no renunciable. Només una inversió territorialment integrada pot construir l’àrea metropolitana del segle XXI, el marc territorial d’una nova economia productiva amb la vista posada al futur del país. Cal remarcar que la incapacitat dels municipis del Vallès de posar-se d’acord i formular propostes unitàries han estat un fre a algunes inversions d’altres administracions. Les pugnes i les contradiccions internes han constituït una magnífica excusa per a ajornar inversions per part de les altres administracions.