Article de Manel Larrosa publicat a iSabadell l’11 d’octubre de 2022
Som un país escindit en dues realitats geogràfiques i territorials, o bé hi ha una única lògica espacial en ell?
Barcelona i el seu entorn, per pes demogràfic i econòmic, són una realitat separada d’un resta que formaria un món de comarques? Hi ha dues Catalunyes? O és la mateixa? Certes dades apunten cap a la conclusió dual quan, de fet, portem anys amb pèrdua de pes demogràfic per part de Barcelona ciutat, de la seva àrea metropolitana i de la gran regió respecte el conjunt del país. I si parlem d’evolució econòmica més profunda, productiva, allò més dinàmic ja se situa més fora la regió que dins l’entorn barceloní.
Però, totes les consideracions analítiques són insuficients per a plantejar un objectiu de futur sobre bases simplement empíriques, perquè tot país seriós planteja una regionalització coherent que absorbeix dins seu totes les diferències, situades entre un centre altament metropolità i un altre extrem de muntanya, amb diversos casos intermedis. I així, aquesta regionalització seria capaç d’ordenar la pluralitat d’espais, com també un fet metropolità que també ho és a les graduals escales d’1, 3, 5 i 7 milions d’habitants i fer-ho reconeixent les realitats locals i, alhora, la integració mútua.
![](https://www.isabadell.cat/wp-content/uploads/2022/10/Mapa-regionalitzacio.jpg)
En canvi, la visió dual no acaba en la simple divisió entre només dues realitats separades, sinó que acaba essent un sistema de moltes corones successives, amb drets i reconeixements que van de més a menys, i es van perdent en funció de la distància al centre de la capital. Avui som aquí: Barcelona amb llei de capital, Àrea Metropolitana a dues fases: 18 municipis amb transport públic potent i 18 més allunyats, resta de regió metropolitana sense cap estructuració, Diputació provincial, Autoritat del Transport fins el Ripollès, però sense representació de 12 comarques. I sense deixar de banda els 85 diputats (de 135) en una sola circumscripció electoral, però comandada des de les seus centrals dels partits a Barcelona.
Aquest seguit d’administracions excloents són un model inadmissible de governança, perquè allò reconegut dins la frontera és negat més enllà, just al costat mateix, fins la plena irracionalitat i marginació dels exclosos: sigui en serveis, en inversió, o en representació política.
Les dificultats legals hi són en aspectes concrets, però es podria fer camí, però el que per ara és insalvable són les inèrcies pròpies i la manca de visió de país. La voluntat de ser lliures comença per un mateix, sense excusar-nos, per exemple, en el domini que ens fa l’Estat.
I si baixem al nostre entorn, un Vallès, amb 1,3 milions d’habitants i essent la principal concentració productiva del país, demana i mereix reconeixement. I el demana per a si mateix, per a la millor compressió de la regió de Barcelona, i per al conjunt català. I en aquesta situació, totes les excuses, tots els silencis, són simple paràlisi.