Article del portaveu de femVallès, Manel Larrosa, publicat a El 9 nou el 19 de gener de 2022.

El fet productiu del Vallès és tan substancial que una Barcelona que l’ignora es fa provinciana

Gràfic de la Regió Metropolitana de Barcelona elaborat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (2017)

Un pla estratègic metropolità de Barcelona (PEMB) que s’hagués compromès amb una transformació voluntariosa de tota la seva regió oferiria quatre grans línies de treball i prescindiria de tota altra faramalla: 1) La primera reescriuria què és Barcelona a Catalunya. 2) Una segona aportaria algunes dades clau de la injustícia metropolitana, per fixar reptes de futur des de la crua objectivitat. 3) La tercera formularia un seguit de projectes. 4) I l’última proposaria una nova governança. No caldria res més, es podria ser molt directe. Ho desgranarem pas a pas.

1. Barcelona / Catalunya

La capital ha de refer el seu discurs envers Catalunya i viceversa. Barcelona és una realitat de llarga durada, però el discurs ha de ser reescrit. Les idees formen un nucli absolutament estratègic per a qualsevol voluntat de futur i més si ha de ser en clau d’un salt qualitatiu.

I, doncs, afirmem que Catalunya és metropolitana no a una sola escala sinó a diverses: un, tres, cinc, set… milions d’habitants: al nucli de la capital, a la ciutat compacta, a la regió, en la urbanitat intensa de Catalunya i encara hi podríem afegir l’Euroregió. És un fet obvi, certament, però transcendent. Perquè no és el mateix treballar-ho a una escala que a totes. Primer error del PEMB: parlar d’escalar un sol llindar –el regional– i fer-ho des de la superficialitat.

Barcelona expressa Catalunya i Catalunya s’expressa en ella. No hi ha dues realitats, ambdues són expressions de la mateixa, com el pinyol expressa la fruita sencera. Si quan anem pel món diem que “som de Barcelona” o que “Catalunya és el país de Barcelona”, aquestes només són maneres de parlar d’una unitat profunda que sabem i assumim sense recança. S’ha dit que, sense Barcelona, Catalunya seria una Provença, però hi afegim –i no és menor– que, sense Catalunya, Barcelona només seria una Marsella.

La urbanitat de Catalunya és una elaborada estructura de segles, res simple. És la capital i tota la xarxa del conjunt: ciutats, comarques, regions… Una reflexió estratègica hauria de contenir un discurs d’amor i vincle, d’identitat renovada, sumada, tot desfent la simplicitat usual de contraposar Barcelona a la resta com si aquesta fos un motor singular.

Una reflexió estratègica hauria de contenir un discurs d’amor i vincle, d’identitat renovada, sumada, tot desfent la simplicitat usual de contraposar Barcelona a la resta com si aquesta fos un motor singular.

Barcelona és una ciutat global, però la seva perifèria no són uns marges devaluats. El Vallès supera Biscaia i el Baix Llobregat, a Guipúscoa. La capital està envoltada de tot un País Basc i, més lluny, a Catalunya encara sumem un segon País Basc. El món productiu interior complementa la projecció exterior (comerç, turisme) i Jaume Vicens Vives ens convidaria ser subtils. El fet productiu és tan substancial que una Barcelona que l’ignora, que el veu com a simple perifèria, es fa provinciana i ignorant.

La metròpoli de set milions també és decisiva i podria ser a una hora de Barcelona –en parlarem–, com també la capital ha de mirar el rere Collserola com va fer fa 100 anys, amb els ferrocarrils catalans (avui FGC). I, sobretot, el món mental barceloní ha de situar tot el país sencer a la seva galàxia, quan sovint no va més enllà de l’Empordà i la Cerdanya. Quedar-se curt és retrocedir.

Barcelona és una expressió cultural, aquesta és una de les seves forces, però també Catalunya ho és. En la banal economia globalitzada actual, Gaudí és certament un patrimoni capital, com ho és el romànic, una geografia riquíssima, tota l’escala catalana. Si es pretén publicitat superficial, qualsevol imatge serveix; si es vol futur, cal rigor i suma, cal profunditat, i en tenim. És cultura allò que ens posa al món.

Finalment cal formular que s’està per la radical eliminació de les perifèries regionals. Talment com Pasqual Maragall va promoure una Barcelona igual, ara l’opció seria el mateix a escala regional: espai equitatiu, igualitari, però molt ric de localitats. Només un gran ideal pot donar sentit a un gran repte. S’ha de fer en gran si es vol un pla estratègic de gran nivell, si es pretén convidar societat i administracions a assolir un horitzó que arrossegui les posicions dels partits. Només llavors superarem les recances i haurem dissenyat una força transformadora. Aquest hauria de ser el màrqueting del pla estratègic.