Territori i productivitat

Territori i productivitat

Article de Manel Larrosa, publicat a Via Empresa el novembre de 2017. https://www.viaempresa.cat/opinio/territori-i-productivitat_51733_102.html

La productivitat es mesura pel quocient entre producció (valor afegit) i les hores treballades. En un país, més productivitat vol dir més feina feta en menys temps, com també fer en millors condicions, per així poder produir més. Dins d’una empresa la productivitat requereix maquinària i organització que augmenti el valor del treball per hora dedicada. Ara bé, també el territori contribueix a la productivitat de les empreses.

No seria el mateix que tothom visqués en urbanitzacions disperses i treballant en polígons industrials, que en un espai industrial fet per ciutats i amb molts usos en estreta relació (serveis, formació, recerca…). Les velles ciutats industrials eren un model productiu, ja que les hores treballades assolien un alt rendiment gràcies a la interacció social. Cert que calen carreteres i ferrocarrils, però els centres productius no es dispersaven, més aviat estaven concentrats i interrelacionats amb altres elements de la societat. En canvi, les velles colònies fabrils arran de rius estaven lligades a una potent infraestructura hidràulica, a carreteres i ferrocarrils, però la seva continuïtat econòmica ha estat pràcticament impossible. Per contra, les ciutats industrials s’han reconvertit, han crescut, han evolucionat i, fins i tot, han explosionat cap a un territori veí molt més ample.

Si en un territori industrial hem de ser productius, ho serem si som precisament més ciutat, més territori integrat, tal com ho eren les velles ciutats industrials i com ara precisament no som. Una pila de vells centres fabrils, uns polígons, unes urbanitzacions disperses, equipaments solts, el mateix caràcter de perifèria de la capital…, no són elements que ens facin ciutat productiva i, per això, la perifèria econòmica de Barcelona és menys productiva del que seria desitjable. El problema no és simplement el de la distribució interna de les mercaderies i la connexió amb les grans infraestructures de relació exterior sinó, més aviat, el de cohesió interna com a ciutat, en aquest cas, industrial. Els polígons estan com les velles colònies tèxtils, comunicats sí, però alhora isolats.

“La perifèria econòmica de Barcelona és menys productiva del que seria desitjable”

En el nostre cas, una opció per a guanyar productivitat vindria de la millor interrelació urbana de les diferents peces fragmentades que conformen un territori. Allò que és productiu és disposar de serveis a les indústries, de banca, de formació, … en un marc estret de relacions socials urbanes i no en uns espais segregats i de monocultiu. Ens caldria un espai industrial amb més cohesió física i social. Aquesta seria, en tot cas, una opció a mitjà termini, sense resultats d’avui per demà, que cal preparar amb una certa visió general.

Si la ciutat residencial és polifuncional i integrada, la ciutat industrial també ho hauria de ser. Només una pregunta: és imaginable una formació professional que integri el món escolar i el fabril en un escenari dispers com l’actual? Podran fer pràctiques unes desenes de milers d’estudiants de formació professional en un territori de fàbriques aïllades en polígons, l’accés als quals és costós en temps i mitjans de transport? – Doncs, no… Una òptima relació entre indústries i instituts de formació professional hauria de formar part de les estratègies territorials d’un àmbit productiu intensament metropolità.

“Podran fer pràctiques unes desenes de milers d’estudiants de formació professional en un territori de fàbriques aïllades en polígons” 

Els polígons han de ser un tros el més semblant possible a la ciutat. Han de contenir serveis i dotacions, pràcticament de tot, excepte habitatges, de la mateixa forma que la resta de ciutat conté diversitat, excepte indústries. L’opció és un territori ciutat.

Per a un territori productiu cal posar sobre la taula l’absoluta prioritat de la seva conversió en espai amb qualitat urbana. No serà una dosi de cavall de noves infraestructures allò que ens farà avançar, sinó una inversió dispersa i difosa i intensa d’urbanitat. I aquesta vol dir aportar qualitat ambiental a les àrees industrials i arribar a la igualació de qualitat de vida entre pobles i ciutats, amb una mobilitat raonablement organitzada.

El territori metropolità ha de ser vist com un tot unitari, no com una lluita o una competència d’un municipi contra l’altre. És el sentit col·lectiu i la cooperació allò que més pot aportar a tothom.