Divisió comarcal i provincial actual.

Les escales metropolitanes de Catalunya són diverses: 1, 3, 5, 7… milions d’habitants. Barcelona és capital de totes elles.

Ens cal superar el sistema de corones successives de perifèria i governança gradualment disminuïda. Les corones són avui: 1) llei de la capital, 2) AMB, 3) hipotètics governs regionals, 4) Diputació de Barcelona i 5) ATM Barcelona (que arriba al Ripollès).

Des de FEMvallès percebem un comú denominador en les actuacions d’AMB, ATM i Diputació de Barcelona. Aquest és el rebuig al reconeixement dels diversos districtes metropolitans que es contenen al seu interior. Unes àrees molt poblades i amb identitat pròpia que es veuen absorbides per la pràctica del govern uniforme del fet metropolità. En canvi, ens cal que a major dimensió hi hagi major riquesa i complexitat, no a l’inrevés.

És l’exemple que ens aporten metròpolis com París, Londres o el Ruhr. I el cas de París, en un país jacobí, és paradigmàtic. La capital és també un districte metropolità, el més central, i espais com La Défense, la nostra plaça d’Europa, són a un altre. La capital dialoga directament amb tothom, amb tota la regió i no es tanca dins d’una metròpoli de successives corones de perifèria. Al Vallès coneixem i patim aquest fet i, curiosament, la immediatesa de Barcelona ara també se’n queixa.

Cal una Regió de Barcelona compatible amb les dinàmiques de la resta del país: Penedès, Llobregat-Cardener, Alt Ter, Ebre,… i alhora dins seu: Vallès, Maresme, Baix Llobregat (inclòs Martorell). La institucionalització regional de Barcelona ha de ser paral·lela amb la resta de Catalunya (ja es va assajar el 2010, sense desenvolupament i fou anul·lat pel TC).

A Catalunya avui és possible el ple reconeixement del fet metropolità i, simultàniament, de les diferents regions del país i fer-ho amb subsidiarietat, això és amb districtes metropolitans dins dels espais més poblats, com és el cas de la regió de Barcelona. Aquest debat s’escatima en nom d’una mirada metropolitana curta de mires, uniformadora, que perjudica tothom, Barcelona inclosa.

Calen competències metropolitanes a diferents escales. No uniformitat ni govern únic, en un equilibri entre conjunt i districtes. Altrament haurem de plantejar la demanda de la vegueria o regió del Vallès.

Plantegem noves relacions Barcelona – Vallès: nou túnel FGC i pas de serveis regionals ferroviaris en AV (Alta Velocitat) per la vall prelitoral. Cal ampliar la visió barcelonina exclusivament paral·lela al mar (Sants-Sagrera) amb un tercer eix (que ja fou fa un segle: FGC al Vallès, 1917).

Cal superar i resoldre la frontera de l’AMB amb el Vallès: arriba fins a un carrer de Sabadell, hi ha solidaritat de Barcelona respecte Sant Cugat però no amb Rubí, etc.

El principal problema institucional a escala catalana, i per tant metropolità, és el fet provincial, exemplificat per les Diputacions, les quals limiten la possibilitat de la regionalització de Catalunya. Les regions haurien de ser també els districtes electorals al Parlament i, idènticament, els districtes metropolitans dins la regió de Barcelona. Una demarcació de 5,7 milions, amb 120 km de Bagà a Barcelona i amb 85 diputats en bloc és una antigalla.

Associació FEMvallès, març de 2021