Resoldre la regió de Barcelona

Resoldre la regió de Barcelona

Fotograma del llargmetratge “Barcelona 2050”

Article de Manel Larrosa publicat el 22 de setembre al Diari de Sabadell

La regió que es posa a debat per part del Pla Estratègic de Barcelona i amb el posicionament de l’alcaldessa de la capital, acompanyada d’alguns alcaldes de capitals o grans municipis, compta amb uns antecedents que caldria saber i entendre, simplement per no creure’ns que ara inventarem el món de nou. Els antecedents són la Llei de creació de vegueries (o regions) del 2010 i la seva esmena el 2017 que va reconèixer la vegueria del Penedès i que va reduir el seu perímetre i abast.

La bondat de l’opció de govern regional es posa ara sobre la taula perquè el fet metropolità la faria imprescindible.

La llei del 2010 preveia la dissolució dels quatre governs regionals que avui comptem, això és les diputacions provincials, que serien substituïdes per les noves regions o vegueries (cert, un nom una mica arcaic).

Tot això va quedar aturat pel Tribunal Constitucional (TC) amb la sentència de l’Estatut que en reafirmava d’anteriors i que elimina la possibilitat de l’ordenació del règim local de Catalunya per part de la Generalitat. Diu el TC que ens hem d’empassar les diputacions, com arreu. El tema és bèstia, perquè les set comunitats autònomes uniprovincials han convertit allò local (diputació) en estat, ja que les CCAA ho són, i no ha passat res, simplement han simplificat radicalment la seva administració local. Però ells poden i nosaltres no. I és bèstia perquè les províncies són assumides a Castella, Andalusia… i a les comunitats forals on, recordem-ho, el País Basc són tres províncies forals, amb la meitat de la població que la de Barcelona i menys de la seva superfície. Des de la Nova Planta (1716), Catalunya ha perdut una competència que caldria que ens fos retornada amb plenitud, cosa que segurament només es podrà fer pel camí de província única, perquè fer 8 o 9 províncies de cada una les vegueries representaria un remei pitjor que la malaltia.

La referència de la llei del 2010 permetria uns governs regionals elegits amb una segona urna a les eleccions municipals (fita 2023), i permetria una regionalització del país que seria útil a cada un dels territoris, que són cadascun una economia i un paisatge. I hi tindria dret tothom, no solament la metròpoli de Barcelona, amb l’excusa que ella és superior, perquè és La Metròpoli.

Aquest fet regional involucra bona part de la cambra catalana, perquè la llei del 2010 va ser votada pel tripartit i els vots en contra de CiU, PP i grup mixt, mentre que la del 2017, la del Penedès, ho va ser per JuntsxSí, PSC, CSQP i la CUP amb 94 vots a favor i 34 en contra de PP i Cs.

La idea de govern regional electe posaria cadascú a la seva dimensió, permetria estalviar el paternalisme dels grans alcaldes i instituir un govern representatiu. I si Barcelona pesa 1,6 milions d’habitants, el Vallès en pesa 1,3. O podem veure com el Barcelonès pesa lleugerament menys que tota la seva perifèria de 4 comarques. El joc de contrapesos seria correcte i permetria substituir aparells com la Diputació de Barcelona que són plenament inútils, amb càrrecs que no són directament responsables i fer polítiques metropolitanes serioses, tot partint des del primer dia de la disponibilitat de mitjans.

Aquesta regió de Barcelona podria tenir identitat, en canvi el que no la pot tenir és seguir afirmant una AMB que arriba a un carrer de Sabadell i que no resol ni la projecció regional de Barcelona ciutat. Aquesta regió de Barcelona seria tan poblada i diversa que exigiria, com París, una descentralització en termes de subsidiarietat: al Maresme, al Vallès, al Pla de Barcelona i el Delta, etc. i obligaria, lògicament, a refer l’AMB. Sobretot perquè la capital ha de dialogar directament amb tothom, no solament refugiar-se al centre de successives corones (muralles) de perifèria. Democràcia obliga.

Hauria de ser una exigència de la ciutadania que no ens inventin una regió de Barcelona, sense esmenar el problema real, sinó complicant-lo encara més. I la taula entre els governs de la Generalitat i Central hauria d’assumir aquest problema, és a dir, superar la prohibició a Catalunya de refer el seu mapa d’administracions locals. Si no, de què parlaran?