Què és Catalunya?

Què és Catalunya?

Font: Institut Cerdà

Article publicat a El Punt Avui el 17 de juny de 2021.

De què està feta Catalunya, quines són les seves parts? Es compon de quatre províncies amb diputació? De 42 comarques i 960 municipis? És una gran capital, Barcelona, amb llei pròpia, una àrea metropolitana (AMB) que li fa de corona i la resta del país desdibuixat? És Catalunya el conjunt de les vegueries de Pasqual Maragall?, o són un conjunt de demarcacions heterogènies de les conselleries de la Generalitat? No es poden ser totes aquestes coses alhora i ser un país coherent. La identitat institucional d’un país és una cosa seriosa.

Però la disbauxa no acaba aquí. Aspirem a una regió de l’Ebre i recentment se’n reclama una altra de Barcelona, fetes com? I tenim consorcis o autoritats de transport metropolità que són regionals a Lleida i Tarragona, de simple rodalia a Girona, i més que provincial a Barcelona, ja que desborda fins al Ripollès. Amb l’excusa d’una administració funcional existeix un òrgan entre Barcelona i la Generalitat que mana sobre 11 comarques sense la seva participació. Simple despotisme.

“Aspirem a una regió de l’Ebre i recentment se’n reclama una altra de Barcelona, fetes com?”

Podeu mirar les províncies franceses, els comtats anglosaxons… i trobareu una base a partir de la qual es munta el conjunt d’un país. Fins i tot les províncies espanyoles, base de les comunitats autònomes, tenen la seva lògica, però a Catalunya està pendent de solució la identitat territorial d’un país amb una estructura urbana complexa. I ens hem instal·lat en el caos. I aquest fet assenyala una precarietat i una enorme debilitat.

Les províncies són, ara com ara, les úniques estructures regionals legalment vigents, però no són el nostre vestit institucional adequat. Per exemple, al País Basc, tres diputacions cobreixen un territori menor que la província de Barcelona, i sumen menys de la meitat dels seus habitants, i a la major part de les espanyes les províncies s’adeqüen a una realitat assumida. Si hem de ser províncies, deixem de pensar en l’Ebre, en una regió de Barcelona, en les ATM, en les demarcacions de la Generalitat…, perquè tot hauria de ser referit als àmbits provincials.

I, no obstant això, hi ha camí de solució. La divisió regional del president Pasqual Maragall (2010) és la base de partida que cal completar. Es va fer un pas amb la creació de la vegueria del Penedès (2017) i ara cal culminar la feina. I la major part del problema radica en l’entorn de la ciutat de Barcelona. No podem partir d’un únic àmbit regional amb més de cinc milions d’habitants i la resta del país dividit en mitja dotzena de regions, però que només en sumen dues. Cal subdividir regionalment l’entorn de Barcelona. I aquest és el pas que ens indiquen les experiències internacionals. Regions menors serien la base d’una cooperació metropolitana més àmplia que l’actual AMB, de la representació a consorcis funcionals, com l’Autoritat Metropolitana del Transport (ATM), de les demarcacions de la Generalitat, etc. I el principi de subsidiarietat ha de regir arreu. No solament la ciutat de Barcelona pot tenir consorcis amb la Generalitat, perquè qualsevol altra regió ho ha de poder fer. Un país no es pot muntar sobre una base de la singularitat central, o de l’excepcionalitat metropolitana, sinó sobre una base regular que equilibra més població al centre amb especificitat territorial als límits.

“No podem partir d’un únic àmbit regional amb més de cinc milions d’habitants i la resta del país dividit en mitja dotzena de regions”

Mentre calgui assumir les diputacions, se’ls poden disminuir les funcions. Però no podem deixar d’organitzar el país paralitzat per no tocar les diputacions i, al mateix temps, crear totes les estructures més inversemblants possibles sense una idea de conjunt. Catalunya s’ha de regionalitzar, aquest és l’afer pendent. Un camí en el qual la política de partits no té prou lideratge per fer-ho i en el qual la societat civil haurà d’implicar-se.

Per concretar: espais com el Vallès, o el Baix Llobregat, o el Maresme, o la mateixa ciutat de Barcelona per si sola, han de ser espais de categoria regional. Assolir dimensions que superen o voregen el milió d’habitants implica aquest reconeixement, el qual, en altres punts del país, serà d’escala de mig milió (regions de les capitals provincials) i encara menor a altres llocs, fins a menys de cent mil persones al Pirineu.

“Espais com el Vallès, o el Baix Llobregat, o el Maresme, o la mateixa ciutat de Barcelona per si sola, han de ser espais de categoria regional”

Per principi democràtic, un país amb un enorme gradient de punta a punta ha de ser institucionalment equilibrat, perquè no podem ser dos mons: densitat, enormitat i marc únic central, versus perifèria dispersa i plural, “tribus” versus “metropolitans”. L’equilibri implica reconèixer la riquesa i la diferència, sobretot dins l’espai de major densitat.