Les diputacions (l’estafa regional)

Les diputacions (l’estafa regional)

Ens agradi o no, les diputacions són els nostres governs regionals. D’una Catalunya formada per quatre regions, quatre províncies, les qual són clarament massa grans i no assumides, però representen un llindar local entre els municipis/comarques i el conjunt de Catalunya. I les províncies són, a més, àmbits electorals al Congrés/Senat i al Parlament. El mapa de 4 províncies es contradiu amb la voluntat de més regions, o vegueries, establert oficialment el 2010, previsió tombada en el seu desenvolupament pel Tribunal Constitucional.

Avui les diputacions són un retir còmode allunyat de la ciutadania, per a càrrecs polítics que han perdut el govern dels seus municipis, procedents de tots els partits. Les diputacions exerceixen competències quasi sempre duplicades de la Generalitat: cultura, carreteres, parcs, turisme, cooperació municipal… sense un repartiment clar entre Generalitat i diputacions, però estan lluny de ser governs regionals com caldria. I són una administració amb la qual la Generalitat no hi compta.

Toquen parcs de muntanya però no de la plana agrícola, a excepció del delta del Llobregat. I com que Gallecs és de la Generalitat ja no cal fer res més. Les duplicitats deixen molt camp desatès, no pas sobreatès. Les diputacions tampoc no fan res d’habitatge, ni de política territorial. Podrien ser els gestors dels plans territorials, però es prefereix que aquests siguin paper mullat a que tinguin un responsable. Cert que hi ha llums i ombres i que determinats serveis (turisme, cultura…) poden ser èxits, però això no paga les mancances de govern regional que avui dia patim en tot allò que no es fa ni s’espera: millores de polígons industrials o residencials, política agrària, mobilitat, habitatge públic, política econòmica, etc.

Si els àmbits provincials són massa grans, les diputacions es podrien haver descentralitzat, a iniciativa pròpia o del Parlament. La Diputació de Barcelona es podria haver organitzat amb una assemblea d’electes de la Regió Central i una altra de la de Barcelona, per a ser més propera a dues de les regions del país, com Tarragona podria haver-se descentralitzat a l’Ebre. Però res. Haver caminat en aquesta línia hauria significat creure’s allò aprovat amb grans majories des de l’època de Pasqual Maragall. Cert que el mapa regional cal refer-lo, perquè ha sorgit la reivindicació de la vegueria del Penedès, perquè la regió oficial de Barcelona és massa extensa i perquè la Central és un calaix de sastre, però caminar significa això, ajustar l’horitzó pas a pas i avançar.

Si res d’això no ha passat és perquè és més còmode que les diputacions siguin mons políticament irresponsables, ja que no es deuen a cap elector. Les diputacions són l’estafa d’uns presumptes governs regionals inexistents, però que costen molts diners. La de Barcelona, per exemple, assoleix un pressupost de 969 M€ i una plantilla coberta amb més de 2200 persones. Res menor. I els seus diputats ens parlen amb condescendència de la feina que fan, des d’una posició de sindicat corporatiu, d’exili daurat, de vacances pagades i de pactes polítics contradictoris a escala catalana. I els que realment hi manen ho tenen com a segona ocupació laboral. A les diputacions hi ha recursos, funcionaris, patrimoni… però el més còmode és ser incompetents, girar la mirada respecte el que realment caldria ser i fer, a l’espera d’un demà idíl·lic que mai no arribarà i que bé se’n cuiden que no arribi. Avui, la funció principal de les diputacions és perpetuar-se a si mateixes, no pas seguir el pas del temps. La voluntat de ser administració regional hauria d’haver-les portat a estalviar duplicitats amb la Generalitat i a l’assumpció de competències adequades, però la comoditat ho impedeix d’arrel. I com que són “el mal”, una imposició de l’estat, la Generalitat gira la mirada i no legisla ni en allò que podria fer-ho.

Les sentències del Constitucional diuen que ens hem d’empassar províncies i diputacions, però no diuen que ho hàgim de fer sense cuina, més aviat diuen el contrari. Hi ha marge, no per resoldre el problema del tot, però sí per atenuar-lo i avançar. Si ara Colau pretén fer la regió de Barcelona, hauria de se conscient d’aquest panorama, perquè no el podrà defugir amb un nou invent.

Abans que res caldria establir, però, un sistema de competències locals ben escalat, per llindars de població. No és el mateix disposar d’un assistent social que d’un servei d’habitatge públic. Per aquest motiu, allò que un municipi no pot fer directament, ho pot exercir mancomunadament a la seva comarca i, en el límit, ho delegaria a la regió. Només els grans municipis faran pràcticament de tot, però tots ells compartiran serveis a l’escala que calgui, en funció de la complexitat de cada matèria. I seria per llei. Però aquest camí està del tot sense desbrossar.

En el futur, en el cas que hàgim de mantenir governs regionals, aquests hauran de ser directament electes, per exemple amb dues urnes a les eleccions locals: municipi i regió. És hora de dissoldre les diputacions o reformar-les de soca-rel, tot menys seguir com ara. Cal acabar amb tots els càrrecs polítics que ho són sense cap responsabilitat electoral directa: polítics sense districte electoral!, talment com dir metges sense malats, el súmmum!.

Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista, agost de 2020.