Article de Manel Larrosa publicat a l’ARA l’abril de 2018. Enllaç: https://www.ara.cat/opinio/descompressio-Barcelona_0_1997800201.html
La capital està sotmesa a una compressió de densitat humana i de dotacions de capitalitat que esdevé un forat negre. Barcelona absorbeix tota referència de nova centralitat, concentra les inversions de l’Estat (tot i que disminuïdes, però a fora seu encara més) i per habitant supera clarament la mitjana catalana de les inversions acumulades de la Generalitat des de l’any 1980, un fet que sol ignorar-se.
Què hauria significat, en matèria d’augment del preu dels lloguers, la implantació de l’Agència Europea de Medicaments? Aquest és el taló d’Aquil·les de la ciutat: més capitalitat significa expulsió popular. Fa temps que aquesta lògica opera i ara ha arribat al debat polític. Fins i tot li pot costar el cap a l’alcaldessa.
La ciutat central, des de l’ampliació feta en el moment dels Jocs, ha crescut fins a les rondes, però ara les ha convertit en una nova muralla: res de valor se n’escapa. Només la Gran Via, en direcció cap a l’aeroport, ha generat un eix nou (però dins encara de les rondes). Res se n’escapa: es torna a parlar de la biblioteca provincial. Però per què no la posem a Rubí -centre humà de Catalunya- o a Manresa -centre geogràfic-? Barcelona, acostumada a autobombardejar-se amb equipaments públics, mai ho acceptarà.
De cap altra manera s’ha transformat el Raval. Des dels anys seixanta, amb la Universitat Autònoma al Vallès, cap nova universitat no s’ha escapat de la capital; només el campus de la Politècnica a Castelldefels. L’escala mental de capitalitat de Barcelona continuen sent els 3 milions d’habitants, profundament ignorant dels 5 de la regió i dels 7 de l’escala regional catalana. Ja hi ha qui va diàriament de Barcelona a Figueres per treballar, però la nova dimensió catalana és ignorada. Seguim adormits en el somni olímpic, trenta anys després, sense cap nou imaginari de relació entre capital i país.
Avui resulta urgent descomprimir la capital pel procediment d’ubicar centralitat fora seu, i això només ho poden fer potents eixos d’urbanitat a escala regional que perforin la muralla i relliguin Barcelona amb el país sencer.
Per començar, cal ampliar per la costa, Maresme amunt, per fer-ne la continuació del 22@, el barri tecnològic del Poblenou, amb una línia R1 de Rodalies reforçada i un nou eix de transport públic muntat sobre la traça de l’autopista C-32. També cap al delta i el Garraf amb sentit i argument similars. Però sobretot cap a l’interior, per enllaçar amb la columna vertebral del país, que és la vall prelitoral. Barcelona s’emmiralla en l’eix Sants-Sagrera i ha de mirar a l’interior, com va fer fa cent anys, quan el 1917, un cop perforada Collserola, el tren arribava a Sant Cugat i tres anys després a Terrassa i Sabadell. Resulta patètic que l’eix mediterrani en alta velocitat passi avui pel carrer de Mallorca de l’Eixample Cerdà. Hi ha bypass per l’exterior a Lleida, Saragossa i Madrid, però no a Barcelona! El centre de Barcelona ha de connectar ràpidament amb el Vallès, amb un nou túnel ferroviari des del centre a Sant Cugat, per posar en el seu mapa mental el gran corredor central i aprendre a anar-hi a buscar (això sí, molt ràpidament) els serveis regionals que estructurarien la galàxia catalana de ciutats. Aquesta descompressió posa Sant Cugat com un cap de pont essencial, que no ha de ser entès amb una mirada curta (una loteria de nova centralitat, ja coneguda), sinó com una oportunitat de país, regional i d’alleujament barceloní.
La nova orientació de les inversions de transport públic ha de passar fora de les rondes per estructurar la regió, però els enfocaments tecnòcrates i curts de mires només troben “demanda” dins la densitat central. La línia L9 ha estat i és (per inacabada) un desori: una inversió de més de 2.000 euros per català: amb una demanda, ja contrastada, que és ridícula, sobretot en el tram mitjà, encara pendent.
La relació entre capital i país pot ser reformulada en benefici d’un model que unificaria les dues realitats, Barcelona i Catalunya, per expressar dues escales d’una mateixa realitat: l’ull de l’huracà i el conjunt de la tempesta. I la galàxia de ciutats, la Catalunya-ciutats, se situaria lluny de la gasiveria i curtesa de mires de les dues darreres dècades, i això crearia un horitzó avui no formulat: la metròpoli de set milions.
Manel Larrosa
