Equilibri territorial?

Equilibri territorial?

Una opinió estesa afirma que a Catalunya s’han fet grans inversions en les comarques més despoblades en una potent acció de reequilibri. La realitat la desmenteix. El total de la inversió de la Generalitat al llarg de 32 anys (1982-2013) ha estat de 48.000 milions d’euros, uns 5.758 euros per persona. La major part d’aquests valors els tenim comarcalitzats, a excepció d’un 10% estimat de caràcter general. Resulta que aquesta inversió ha estat força homogènia. Només un 12,1% del total ha estat assignada de manera desigual, en més, a 26 comarques receptores, i en menys, a 15 d’aportadores. Així doncs, les xifres de redistribució catalana són moderades i no tenen res a veure amb els grans contrastos de la inversió estatal entre comunitats autònomes.

Els valors són més espectaculars en aportació, perquè ho han fet unes poques comarques: Vallès (el 36,3% del conjunt), Maresme (24,3%), Camp de Tarragona (16,6%) i Garraf (8,2%). Ni el Barcelonès ni el Baix Llobregat han estat aportadors nets, sinó receptors. La comarca capital rep el 13,1% del total redistribuït, i el Barcelonès amb unes notables rendes de capitalitat. Amb un 29,7% del total de la població, en un espai petit, ha absorbit el 31,4% del total. I si els valors no comarcalitzats s’haguessin assignat, llavors la imputació al Barcelonès encara creixeria més.

Les 4 comarques que han rebut més de 3 cops la mitjana només representen el 0,7% de la població (Garrigues, Pallars Jussà i Sobirà i Terra Alta), amb solament un 2% de la inversió redistribuïda. Aquests valors posen en relleu la reduïda transferència i el mite d’unes inversions intensives a la Catalunya deprimida. Per contra, la debilitat de la inversió se situa notablement a la perifèria de la gran Regió de Barcelona: Maresme, Garraf, Vallès, Penedès i Camp de Tarragona. Aquests són els principals territoris solidaris.

Aquestes xifres no contenen les inversions de l’Estat, significativament autovies i AV ferroviària. Aquestes inversions serien generals a excepció de les obres olímpiques o l’AV amb una clara incidència a la capital. Una visió conjunta d’inversions Generalitat i Estat només posaria en relleu la concentració del Barcelonès, un fet que caldria no ignorar en termes de país. La gran regularitat entre població i despesa no permet parlar realment d’equilibri territorial a Catalunya, sinó d’homogeneïtat en la despesa inversora. Clarament, les inversions de la Generalitat són més curtes del que caldria i aquest fet ha limitat una política territorial amb nom propi. Si el concepte d’equilibri territorial significa un transvasament de recursos a les àrees més despoblades i més grans, no es pot dir que hagi existit cap mai. Com a màxim, simple igualtat distributiva i una distingida capital amb una perifèria pobra.

Manel Larrosa

Agost de 2018