Els mercats de treball a Catalunya

Els mercats de treball a Catalunya

Una picada d’ullet al debat sobre ordenació territorial i governança

Eduard Jiménez, economista i consultor en polítiques públiques. Octubre de 2021.

Índex

  • 0) Digressions metodològiques
  • 1) Aproximació als mercats de treball realment existents a Catalunya
  • 2) Allò que segur no són àmbits eficients són les grans ciutats
  • 3) Epíleg

0) Digressions metodològiques

Déu em guardés de tornar a discutir metodologies que sortosament estan assentades científicament i acceptades públicament sobre la realitat territorial. En particular les que anomeno de tradició italiana dels sistemes productius locals (Becattini, Sforzi, amb Boix i Galleto a casa nostra)1 o les més recents sobre les Àrees Urbanes, promogudes per la OCDE i la UE i ara ja àmpliament utilitzades al nostre país tant per l’INE com pel MITMA. 2 Si veiem el resultat d’aplicar-les -força semblant en ambdós casos- trobem que a Catalunya la cosa s’acaba composant si fa no fa com segueix: àmbits construïts per la centralitat i gravitació de les quatre capitals provincials catalanes, naturalment amb pesos molt diferents (l’Àrea Urbana Funcional de Barcelona definida per l’INE té més de 5 milions d’habitants, més de dos terços del país).

La utilitat pràctica d’aquesta ordenació/classificació és, al meu parer, més que discutible tant per la ordenació territorial com per la definició d’escales eficients en la formulació de polítiques. En primer lloc perquè genera uns terres de ningú on sembla que no passin coses ni tinguin a veure els uns amb els altres. En segon lloc perquè podem amagar realitats fortes al seu interior. El nucli d’aquestes metodologies és l’escala municipal i el llindar de referència acostuma a ser el 50% de commuting o el 15% d’atractivitat.

Amb aquest propòsit vull contrastar si canviant l’escala bàsica i els llindars de referència trobem altres resultats que ens donin algunes pistes més útils per a la formulació de propostes. En concret, tastarem l’autocontenció i l’autosuficiència3 en el mercat de treball al llindar del 75% a l’escala comarcal. Això mereix alguna explicació.

Pensem en el mercat de treball. Té la següent particularitat: si vostè és un guru mediàtic el seu àmbit de mercat de treball és tot el mon; si és un directiu especialitzat potser l’àmbit serà Europa o tot Espanya, i es passarà el dia en avions i l’AVE, si és un tècnic professional o de suport, els ingressos el permetran despesar temps i diners en traslladar-se a la feina, però tampoc fins a extrems exagerats, i sempre acabarà tendint a apropar-se via canvi de domicili o de feina; si vostè és un treballador qualificat de la indústria, i encara més si és un cambrer, un treballador social o un depenent de comerç, el seu àmbit de mercat de treball està determinat per la restricció pressupostària (temps+diners)4… o pel cost que vulgui tenir en la teva salut física i mental.

Gravitacions del 15% o llindar de contenció del 50% tendeixen a oblidar això, si més no a generar àmbit que no són del tot reals per a una part molt rellevant de la població. Un 75% de llindar simultani és molt dur, és el que diríem una condició forta, però em sembla que val la pena de fer l’experiment.

Pel que fa a partir de la unitat comarcal com a nucli, i insisteixo sense demèrit de les metodologies d’unitat municipal, tenint en compte l’extraordinari augment de la mobilitat urbana i residencial ha semblat un àmbit pertinent per començar. Les particularitat locals s’hi poden introduir després, com de fet faig en l’apartat 2 dedicats a les principals ciutats de Catalunya.

L’origen de dades que emprarem és també una novetat. Es tracta de dades de mobilitat provinents de telefonia mòbil, facilitades per l’ATM i que cobreixen tot el territori de Catalunya5. Hem utilitzat les del dia 19 de febrer de 2020, abans de la pandèmia, corresponents a més de 3 milions de desplaçament per motius de treball. Considero que, malgrat alguns problemes concrets que es fan evidents6, en ser dades diguem poblacionals ofereixen tanta o més precisió que les que provenen d’enquestes, com sia les de localització de l’ocupació o les de mobilitat.7

1 Veure per exemple Boix. R Galleto, V. (2005) Sistemas Locales de Trabajo y Distritos Industriales Marshallianos en España, Document de Treball 05.14, Bellaterra:UAB

2 Veure MITMAU (2021) Areas Urbanas en España 2020, Madrid: Centro de Publicaciones MITMAU

3 Per als menys avesats, l’autocontenció és la proporció de residents ocupats d’un àmbit que treballen en el mateix àmbit; l’autosuficiència és la proporció de llocs de treball d’un àmbit que estan ocupats per residents en l’àmbit. En general, les metodologies citades s’adrecen fonamentalment a l’autocontenció, no a l’autosuficiència.

4 D’aquí l’impacte extraordinari dels sistemes TPC en l’equitat del mercat de treball.

5 Al final de la nota trobareu els quadres emprats: https://app.powerbi.com/view?r=eyJrIjoiZTk5MGJmN2YtNjU0MC00NGFjLTk0NTAtMjc1N2EyNTA1 NWMyIiwidCI6IjM4ZmY5NzM4LWMwMjgtNGYzNi1hNjNhLTgxN2I4YWJhNGUwYyIsImMiOjh9

6 Els dos problemes més notoris detectats tenen a veure amb la data -el febrer- que al meu entendre condiciona molt els resultats pel que fa a les comarques empordaneses i la Ribagorça, comarques bàsicament turístiques on el mercat de treball possiblement es transforma radicalment, i pel cas del Priorat, on és un misteri les baixíssimes taxes d’autocontenció i autosuficiència, potser degudes a problemes de cobertura.

7 Naturalment, no tothom es mou en l’àmbit del treball ni tampoc tothom té el mòbil encès o localitzat. Les dades presenten, amb tot, una molt alta relació amb les registrals de la Seguretat Social, tant pel que fa a la residència com la localització. I són més recents i precises que les ja antigues disponibles sobre mobilitat pel treball a Catalunya.

1) Aproximació als mercats de treball realment existents a Catalunya

A Catalunya 12 de les 42 comarques acompleixen el ‘requisit’ de presentar nivells d’autocontenció i autosuficiència simultanis superiors al 75%. Foren doncs escales on la intervenció en la població potencialment activa i el teixit econòmic es fonamenta en un objecte abastable i pot assolir eventualment efectes. En la taula següent es presenten els resultats d’autocontenció i autosuficiència en les comarques catalanes i, a més, informació de quina és la comarca següent en aportació a l’autocontenció o l’autosuficiència.

Què podem/hem de fer amb la resta? La tècnica habitual consisteix en agregar-les a les unitats colindants que més aporten a incrementar l’autocontenció i l’autosuficiència, fins assolir els llindars requerits. Això s’assoleix en tots els casos llevat de l’agregació entre La Segarra, l’Urgell i el Solsonès, que només arribaria al 65% d’autocontenció i el 69% d’autosuficiència.

Llavors en uns quants casos es produeix una dinàmica d’agregació en cadena per tal d’arribar als llindar requerits. Seguint amb el cas anterior com exemple, via La Noguera i el Pla d’Urgell aquestes comarques romanen agregades a les que tenen com a nucli el Segrià. Dinàmiques semblants passa amb l’Anoia o la Terra Alta, que es vinculen estretament amb comarques que per sí soles no assoleixen el llindar simultani del 75% i es veuen finalment inscrites en un àmbit superior de molt abast.

Sigui com sigui (vull dir, hom es lliure d’introduir criteris d’agregació diferents a aquest i segurament arribarà a conclusions lleugerament diferents), al capdavall Catalunya ens queda així ‘organitzada en 13 àmbits territorials autosostinguts des del punt de vista del mercat de treball, donant el mapa següent com a resultat.

Les noves taxes d’autocontenció i autosuficiència de les agrupacions supracomarcals resultants8 són les següents (afegint les comarques que per sí soles hi arriben):

És clar que hi hauria moltes coses a discutir o matisar. Per exemple, el Maresme està just en la frontera de l’autocontenció, i amb més de 125.000 llocs de treball actuaria per sí sol com un mercat de treball prou autosostingut. O el Moianès, l’autocontenció del qual ens porta a l’àmbit de l’Alt Ter mentre l’autosuficiència ens el deixa a l’àmbit central. En general, dubtes en aquells casos on no tots dos paràmetre són insuficients o tenen direccions no coincidents.

Entenguis bé, el mapa anterior no és cap proposta de res en concret, senzillament és una invitació a llegir el territori en tota la seva complexitat, i aproximar-se a escales que poden ser eficients, si més no més eficients que d’altres que donem per bones perquè són administrativament acceptades.

2) Allò que segur no són àmbits eficients són les grans ciutats

Dels 23 municipis amb més de 50.000 habitants de Catalunya, que sovint són cridats a esdevenir espais rellevants d’intervenció9, només 1, la ciutat de Lleida, acompleix amb els llindars conjunts del 75% d’autocontenció i autosuficiència. La mitjana d’autocontenció és el 51,5% i la d’autosuficiència del 51,3%, perquè 11 d’ells tenen taxes inferiors al 50%, això és, més de la meitat d’ocupats residents ho fan fora del municipi i més de la meitat dels llocs de treball del municipi ho són per veïns d’altres municipis. Barcelona presenta una autosuficiència que supera el llindar i Terrassa una autocontenció que s’hi apropa.

“Dels 23 municipis amb més de 50.000 habitants de Catalunya, només 1, la ciutat de Lleida, acompleix amb els llindars conjunts del 75% d’autocontenció i autosuficiència.”

En qualsevol cas, les autoritat locals d’aquests municipis corren el risc de creure que poden fer o fan allò que és, literalment, gairebé impossible de fer: ni coneixen del tot ni intervenen en les oportunitats d’ocupació més enllà del seu terme (que són cabdals pels benestar dels seus veïns, que en bona part hi treballen), ni necessàriament revertirà en el benestar dels seus veïns la bona marxa de les empreses locals (perquè bona part dels llocs de treballs s’ocupen i ocuparan per veïns d’altres municipis). La cooperació territorial en l’àmbit del mercat de treball (ocupació, formació professional, polítiques de personal i retribucions,…) no és una opció, senzillament és la única via per procurar un mínim d’eficàcia a les intervencions públiques. Ni que sia en els àmbits supralocals més petits de municipis veïns, és un clam i una necessitat peremptòria.

“La cooperació territorial en l’àmbit del mercat de treball (ocupació, formació professional, polítiques de personal i retribucions,…) no és una opció, senzillament és la única via per procurar un mínim d’eficàcia a les intervencions públiques.”

8 Si us plau, no feu cas ni qüestió de les denominacions emprades, el tema no va de batejar coses

9 Per exemple, la Llei 13/2015, d’ordenació del sistema d’ocupació i del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, assenyala en el seu article 15 que la concertació territorial en aquest terreny tindrà com a àmbit per defecte la comarca, i també els municipis de més de 50.000 habitants o altres agrupacions singulars supramunicipals.

3) Epíleg

Per molts motius no m’agraden les divisions administratives existents, en particular quan es volen fer servir de fonament de fronteres absurdes, veient la quantitat de problemes que tenim per davant. Considero que tothom, si si tothom, vull dir, un barri, un municipi, una colla de municipis, una comarca, un conjunt de comarques, i totes les geometries que se’ns puguin acudir, tothom té dret a treballar pel seu millor futur i bastir les estratègies i plans que el permetin assolir-lo. Amb independència del nivell actual de dificultat o de benestar, que mai és etern ni garantit.

D’aquí a treure com a conseqüència que tant és una o altra configuració dels poders públics i l’organització territorial d’un país hi va un abisme. La situació actual a Catalunya no solament és francament millorable, és que comença a ser un destorb per a l’articulació de les idees i energies que necessitem i la factibilitat de posar-les en pràctica.

“La situació actual a Catalunya no solament és francament millorable, és que comença a ser un destorb per a l’articulació de les idees i energies que necessitem i la factibilitat de posar-les en pràctica.”

La pregunta és força senzilla. Si en un àmbit territorial determinat hi viuen i hi treballen més de tres quartes parts de la seva gent, no és aquesta l’escala en què -en el marc de les directrius i les restriccions generals de país que es consideri- té tot el sentit formular, planificar, executar i avaluar el gruix de les polítiques públiques de proximitat (habitatge, educació, ocupació, mobilitat,…)?

Potser no, o es veu que no. És millor la Catalunya en 2D que s’oblida de muntanyes, valls i vies de comunicació, o la concèntrica (a casa nostra no li diem radial perquè ens fa angúnia semblar-nos a l’estat) que veu tot el país com una taca d’oli que té el brollador central on el té.

Naturalment, els mercats de treball no són l’únic element a considerar en l’organització i la governança del territori. Potser ni tan sols el principal, ves a saber. Pau Vila va definir les comarques per la distància als mercats principals, en un moment en què gairebé tothom vivia i treballava al mateix lloc. Avui potser tenen sentit conceptes com el de bioregió que tant estima Manel Cunill10 o se’ns ha de fer adient un concepció matricial fractal, com la d’en Manel Larrossa.11. El mateix mapa de vegueries vigent tampoc no està tant lluny del resultant d’aquest exercici, en honor a l’Oriol Nel·lo i altres pares de la planificació territorial.

Tanmateix residir i treballar continuaran sent durant dècades el principal factor d’arrelament i estima del territori. I el poder de les divisions administratives preexistents no poden ser-ne un fre.

10 Teniu un tast sobre bioregió a https://www.diaridesabadell.com/2021/04/27/constituir-la- bioregio-del-valles/

11 Aquí un article inicial https://viavalles.blogspot.com/2015/03/barcelona-vs-catalunya.html