De metròpoli de corones, a metròpoli d’eixos

De metròpoli de corones, a metròpoli d’eixos

“Barcelona ha de dialogar amb els grans eixos metropolitans”

La comprensió de la metròpoli de corones parteix de la ciutat capital, li segueix l’àmbit de l’AMB, i posteriorment la Regió, més enllà de la qual queda la resta de Catalunya. Emparen aquesta definició la Llei de la ciutat capital (2006), la Llei de l’Àrea Metropolitana (2010) i la Llei de vegueries (2010). No és aquesta una definició innòcua, sinó operant i activa, per exemple, quan recentment s’ha ampliat l’àmbit tarifari de la primera corona a tot l’àmbit de l’AMB, construint una muralla molt més sòlida del que abans eren dues corones: els 18 primers municipis de l’AMB i els 18 segons, ara unificats en tarifes i recàrrec de l’IBI, però no en serveis. Sabem molt bé què són les lleis de la capital i de l’AMB, però la regió segueix en la penombra, en un desequilibri de país inacceptable.

Per contraposició, la metròpoli d’eixos és la realitat vigent al país des de sempre: aquests radis són la costa, pel Maresme i el Garraf; els grans rius, Besòs i Llobregat; i alguns camins essencials: el Bruc cap a Lleida, el coll de Montcada direcció Manresa, el Congost cap a Vic, etc. Tots aquests eixos arriben a la capital, a excepció d’un, el corredor prelitoral que, com a columna vertebral del país, no passa per la cara, sinó per l’esquena, com tot vertebrat. Molts pensen que la capital, a part del cor i el cervell, hauria de contenir també tota l’espinada, tal com fa l’AVE, però la geografia, més biologista, no ho ha fet.

S’ha vist aquests dies que la realitat metropolitana oficial grinyola, quan en sanitat les àrees metropolitanes eren Barcelona ciutat i dos àmbits a nord i sud, amb una realitat diferenciada al Penedès i el Garraf que assolien un menor vincle amb la resta (Maresme, Vallès i Baix Llobregat). Ha escandalitzat la separació puntual entre Barcelona i el seu continu urbà, però encara no escandalitza gens que, de forma permanent, en transport públic mig carrer separi Barberà del Vallès (dins de l’AMB) de Sabadell (fora de l’AMB). Per això hem de reconèixer que els mapes de Salut han estat més versemblants, més autènticament regionals, que els administratius.

En els darrers temps, els sacerdots del fet metropolità han reclamat una urgent demanda d’identitat metropolitana com a element polític, contraposant clarament la dinàmica central amb la resta del país, consolidant un país dual i afirmant un dinamisme central que no és obvi, sinó que resulta d’una dinàmica centralitzadora. Aquesta pretesa identitat metropolitana hauria de ser exclusiva de la ciutat central i la seva perifèria, en oposició a la regió. I encara se sorprenen (Mariona Tomàs) de la dificultat que la gent assumeixi renunciar a les evidències de la seva mobilitat regional per tal d’integrar-se en un simple barcelonisme perifèric?

Estem d’acord en una identitat metropolitana però no en el seu mapa. Perquè la realitat de la metròpoli radial se situaria en els grans eixos geogràfics, reforçats per infraestructures com autopistes i autovies, i, sobretot, pels ferrocarrils de Rodalies: R1, R2, R6, la majoria dels quals duplicats a dues bandes perquè travessen la capital. Aquesta és la gran identitat i estructura metropolitana real. Grans eixos que ens permeten funcionar i sentir-nos, per exemple, del Maresme i de la costa barcelonina, del Vallès i de l’àrea industrial de la capital, etc.

La consolidació d’una àrea metropolitana concèntrica només interessa en aquests moments als municipis veïns immediats de Barcelona, els quals administren la política metropolitana de la capital en funció del seu absentisme. Només tímides opcions han estat formulades en sentit de contrapès, per exemple reivindicant el Besòs, respecte al Llobregat, però això és tan limitat que no va més enllà de 5 km de la capital.

L’opció és que Barcelona dialogui directament amb tots els grans eixos metropolitans, perquè són l’estructura i la base de la veritable identitat metropolitana. El sistema de corones avui representa una presó per a la capital i una dualitat catalana bloquejant. La metròpoli de corones només té un centre i tot es concentra en ell. En canvi, la metròpoli radial conté projectes distribuïts. Barcelona només pot ser una gran capital si dialoga extensament i aquest fet es tradueix en administració territorial.

Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista, juliol de 2020.