Ciutat global vs. petit país dinàmic

Ciutat global vs. petit país dinàmic

Article de Manel Larrosa publicat el 15 de febrer de 2020 al Diari de Sabadell

Com un mantra repetit sembla que la idea de consolidar Barcelona com a ciutat global és una decisió indiscutible, com una opció positiva sempre a reforçar. I, no obstant això, emmirallar-nos en les grans ciutats globals és un model coix: Londres, París, Madrid, Nova York… a les quals, per contra, podem referir l’alternativa de models com: Suïssa, Holanda, Massachusetts, Dinamarca… o els lands alemanys, el nord italià… És a dir, els petits països dinàmics. El mite i model de la ciutat global no és, doncs, per a nosaltres un únic destí positiu indiscutible. El model del país petit i dinàmic n’és una alternativa clara que se’ns vol escamotejar. No es tracta de disminuir Barcelona, sinó d’atorgar-li més rerepaís, o que la capital, simplement, el reconegui com a espai dinàmic. I a Catalunya hi ha un immens rerepaís dinàmic. Quan, per contrast, es pot demostrar que les ciutats globals creixen amb més component obligat de perifèria i diferenciació social, fets que els països petits estalvien en major proporció. I de perifèria a Barcelona i Catalunya n’hi ha una bona dosi, la qual no caldria augmentar en nom de reforçar la ciutat global.

La proposta de la ciutat global no és, en cap cas, neutre. En tot cas, no resulta a la pràctica la mateixa prioritat construir la ciutat global que el país. Per exemple, no és el mateix Rodalies que la Sagrera.

Hi ha un combat intel·lectual i polític a sostenir i aquest és el de definir la Catalunya que volem. Un debat que no fan tots els partits, sí el PSC en favor de la capital, ni el Parlament, però sí algunes administracions i institucions civils.

Que és possible disposar d’una capital global en un petit país dinàmic? Possiblement sí, però caldria filar molt prim. Per ara no sembla que sigui el cas. Amb el benentès que els petits països dinàmics han distribuït el creixement de la megacapital per equilibrar millor el conjunt. I, en un context de recursos públics molt limitats, la cursa d’arreplegar-los es decanta sense miraments sempre cap al centre en una competència sense govern conjunt, sobretot quan les fonts són diverses: Europa, l’Estat, la Generalitat, els recursos propis i els del món privat. Més que en la governança, estem instal·lats en una competència rapaç i sense transparència. La formulació de la megacapital oposa la metròpoli de 3 milions a la de 5 i a la de 7, només en nom de la primera, quan a força del país i de la seva capital rauria a articular adequadament les tres metròpolis. I el problema s’agreuja quan es reclama una governança específica, metropolitana, central, en absència i ignorància de la resta. Qui defineix un límit està obligat a pensar i a justificar què deixa fora i per què ho fa.