Barcelona se’n va

Barcelona se’n va

Article de Manel Larrosa publicat a Via Empresa el 29 de setembre de 2020

“Madrid se va”, fou un article de Pasqual Maragall (El País, 26-2-2001) premonitori de com l’Estat situa la capital en contra tota la resta, de com es pot posar en marxa el motor de la màquina i fer-la girar a l’inrevés i a la contra de tot allò que predicava el pacte constitucional. I ”tot funciona”, però centralitzant. Article ratificat dos anys després amb un altre: “Madrid se ha ido” (El País, 6-7-2003).

El problema on ens trobem ara a escala catalana és una Barcelona que se’n va, perquè el país no té projecte i perquè l’únic vigent i preponderant és Barcelona com a ciutat global. I ja hem assenyalat en altres articles com els pressupostos de la Generalitat recolzen aquest dopatge en despesa corrent i inversió, com els de l’Estat ho fan respecte Madrid. La construcció de la Barcelona capital porta més de quinze anys de funcionament a ple ritme sense cap complement ni contrapès, amb la plena absència de propostes de país i sota governs de diferent color a cada banda de la plaça Sant Jaume. I és tant greu que quan demanes una governança de la perifèria metropolitana, com és el cas del Vallès, et miren amb distància i la resposta és: ara no toca, ni mai no tocarà.

Barcelona s’emmuralla amb una llei de capital, una Àrea Metropolitana, amb corones de transport, amb una regió que talla el Penedès,… en una visió de corones de gradual perifèria que neguen la identitat de país. Per no tenir, Catalunya no té ni visió pròpia de Rodalies, ni de la dimensió productiva interior, ni alternatives al turisme barroer.

“Per no tenir, Catalunya no té ni visió pròpia de Rodalies, ni de la dimensió productiva interior, ni alternatives al turisme barroer”

I en aquesta situació, la reivindicació dels catalans amb l’Estat espanyol no és un combat de capitals globals, és, sobretot, una demanda de reconeixement, d’equitat, de federalisme com a relació política i de la sobirania inherent que hi ha en tota base federal. Però aquest debat no es pot mantenir de forma solvent amb el bloqueig interior de Catalunya.

En aquest bloqueig de l’organització interior hi ha pesat l’Estat que certament ha permès, per exemple, la modernització radical de les comunitats autònomes uniprovincials, el status quo dels bascos i que ha bloquejat les lleis d’organització de Catalunya, però hi pesa molt també la nostra inèrcia de bloqueig polític.

Els 135 diputats del Parlament provenen 85 de la província de Barcelona, 17 de Girona, 15 de Lleida i 18 de Tarragona. Aquestes circumscripcions aberrants no són un afer simplement de llei electoral. Mostren un país sense federalisme intern, sense identitat de circumscripcions. Una quasi circumscripció única és un país en fals. Els partits polítics es comporten com a marques i màquines estrictament barcelonines, només amb tres delegacions menors a les capitals provincials, però sense representació lligada a territoris amb propietat. Altrament no s’explica la deriva de manca de projecte de país. Som els “seus” electors, perquè ells no són els nostres representants directes, i perquè tampoc no poden ser-ho, sobretot en una província com Barcelona. El debat legítim de la proporcionalitat ha mort el debat també essencial de la representació propera negada. I és inadmissible.

El model d’un potent oasi barceloní en un desert català és un esquema molt fràgil. Caldria, per començar, que la capital es relligués estretament amb la seva regió metropolitana de cinc milions, que és la dimensió real del seu cos. Aquesta regionalització, però, no es pot fer aliena a la resta de Catalunya i d’una plena regionalització del país, de l’Ebre al Pirineu i de tot el seu endins, la qual aprofitaria tot el potencial interior. Una regionalització, per altra banda, que no es podrà fer mai com a excepció barcelonina sinó com a regla general. Per acabar, aquesta dimensió de regionalització cal relligar-la amb la dimensió de la metròpoli de set milions que és el conjunt del país. I això és possible amb l’opció de serveis ferroviaris regionals en alta velocitat i amb més estacions per a reforçar el conjunt del sistema urbà a una hora de la capital. Així és com es va transformar el país amb l’autopista del mediterrani i el braç vers Lleida.

La deriva d’emmurallar-se dins la capital és molt limitada i de costos elevats, inclús per a la pròpia Barcelona. Hi ha la possibilitat d’un programa de reforçament i alhora integrar la capital en el conjunt del país i del país amb la capital. Si mai els estrategues barcelonins miren per sobre les muralles de l’AMB, aquests descobriran el potencial del país.