Barcelona: ciutat o metròpoli global?

Barcelona: ciutat o metròpoli global?

Imatge: PEMB

Article de Manel Larrosa publicat a El Punt avui el desembre de 2020

“Es pot ser ciutat global dins de la metròpoli, però pretendre ser-ho en solitud és equivocar-se “

Ciutat o metròpoli no és el mateix; Barcelona sovint es defineix amb les dues, com si coincidissin. La Barcelona ciutat global és una derivació de la projecció internacional olímpica. Aquesta és una ciutat de 2,5 milions, que ve a ser l’àmbit del metro. La dimensió metropolitana escapa dels límits municipals i arriba als 5 milions d’habitants. Ens cal entendre que haurien de ser 7 milions per tal d’integrar tot el potencial del país amb el de la seva capital. En tot cas, l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), de 3,2 milions, és del tot insuficient, forma part d’una visió de Catalunya en graduals corones de perifèria, un concepte que hauria de superar-se. Es pot ser ciutat global dins de la metròpoli, però pretendre ser-ho en solitud és equivocar-se de mig a mig.

Barcelona sembla confondre les estratègies de ciutat i metròpoli quan no coincideixen. Ho confon perquè no disposa d’un projecte metropolità, sinó d’un d’urbà. El projecte urbà es basa en la concentració exclusiva de tot element amb interès de capitalitat. Enlloc queda la visió de repartir inversions, institucions i pols de desenvolupament. La Barcelona capital és un projecte de fa trenta anys, i a hores d’ara ja fa tard pel projecte de metròpoli. Si més no, compari’s amb el camí que Madrid ha emprès les últimes dècades, on el projecte de metròpoli és ben real.

L’àmbit de Barcelona és receptor net d’inversions i despesa de la Generalitat, no és un centre precisament solidari, i aquesta és la gran debilitat. En altres camps, com els d’habitatge o indústria, ja fa temps que la dinàmica metropolitana depassa llargament l’àmbit central. Seria suficient reconèixer-ho per començar a establir un projecte ampli i plural.

Però no s’hi fa res, i no es fa perquè el problema és eminentment polític i es basa en la manca de reconeixement a la perifèria. Una situació paralitzada per no saber com donar veu a un entorn més gran i poblat que la mateixa capital.

Aquest no és un problema exclusivament barceloní o català, perquè també succeeix a totes les grans metròpolis, des de Londres a París i Madrid. Però aquestes han sabut organitzar els espais metropolitans i la cooperació a diversos nivells, canviant la jerarquia vertical per la col·laboració, almenys en el cas de París i Londres. En contrast, l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid operen a diferents escales i per sobre s’hi suma l’Estat.

Al capdavall, les metròpolis són un afer de país, no pas exclusiu de la seva capital, i mentre a escala catalana no assolim aquest lideratge per part de la Generalitat, la primera corona de Barcelona, per si sola, no arribarà enlloc.

Cal, doncs, un discurs de país metropolità. La dualitat de capital versus país que s’ha instal·lat en moltes preses de posició dels barcelonins és d’una curtesa de mires alarmant. Però no ens obsessionem per les veus des de la capital, perquè el problema és del tot català. Ha de ser des del govern de la Generalitat des d’on cal resoldre-ho. Estem ara en espera d’eleccions catalanes i, un cop fetes, caldrà reclamar aquesta governança i model de país metropolità a la banda nord de la plaça de Sant Jaume, no a la sud.