Font: Wikimedia Commons
Article de Manel Larrosa apublicat el 9 de novembre de 2020 a iSabadell
Seria un desig amb rima, però inviable. Alguna vegada es va suggerir des d’entitats socials, però mai ha estat res oficial. Es fàcil d’entendre que un ferrocarril per sota i un tramvia per sobre no deixa de ser una duplicació, encara que aquest tingués més estacions. Després de dues crisis, la del 2008 i l’actual, els pressupostos públics no donen per tant i mai han anat per aquí als països econòmicament més potents.
El que sorprèn, però, és que el Pla d’Inversions de l’Autoritat del Transport (ATM) plantegi aquestes duplicitats dins l’àmbit barceloní. Ho fa a entre Badalona i Sant Adrià, al llarg de la línia de Renfe, i ho repeteix al nord de la Diagonal, proposant Metro per sota el tramvia existent i encara més enllà, en l’àrea industrial entre Sant Feliu i Molins de Rei, tramvia seguint la línia de Renfe. Perquè? Perquè és Barcelona i allà tota “demanda” els quadra i “justifica” la inversió. Llavors, si allà és possible, podem demanar el mateix tracte i instar tramvia per la Gran Via sabadellenca? Doncs tampoc.
A Sabadell la gran inversió ha estat l’allargament els FGC fins Ca n’Oriac i per motius d’equilibri territorial ara toca a altres llocs, com per exemple podria ser arribar a Castellar del Vallès, una de les grans poblacions de la regió sense accés ferroviari. Aquest seria un criteri d’equitat i equilibri territorial, mentalitat que cal tenir en compte, a part de la simple “rendibilitat” que analitza l’ATM i que sovint resulta inflada.
Es curiós que la mateixa ATM no inclogui en les previsions les estacions de Rodalies al Tauli i al final de la Rambla, quan els seus mateixos estudis demostraven que hi havia prou demanda i tampoc no ho fa quan aquestes inversions depenen del Ministeri i no de la Generalitat. En canvi, proposa coses molt més cares i sense sentit, com un tram ferroviari entre Santa Perpètua i Sabadell sud, amb túnels i viaductes, quan una estació d’enllaç a Barberà resoldria el mateix entre dues línies ja existents (la R4 a Manresa i la R8 de Granollers a Martorell). Fa quasi 10 anys vam proposar aquestes estacions en el marc de FEMvallès, vam aconseguir el seu estudi i res més. I és espectacular perquè l’ATM ni segueix els resultats de les seves anàlisis.
Els exemples de duplicitats mencionats no són totes les que conté el Pla d’Inversió de l’ATM, el qual supera els 6.000 milions d’euros per a una dècada (2021-2030). Aquest Pla no és més que una gran autorització de despesa a càrrec de la Generalitat, però exercida per un consorci amb l’Ajuntament de Barcelona, sense la presència regional. L’ATM rebutjarà totes les al·legacions i seguirà el seu camí, amb el silenci de diferents institucions, entre les quals ajuntaments i consells comarcals de la perifèria de barcelonina.
Un ordre mínim demanaria que no fos l’ATM qui jutgés el seu propi pla sinó un organisme independent que tampoc pot ser el Departament de Territori, massa compromès i casat amb l’ATM. Ens cal un jutge neutral i solvent i no una inèrcia que porta 20 anys en la mateixa direcció sense cap redreç, perquè la dinàmica de l’ATM de concentració d’inversions a Barcelona i municipis veïns és exagerada, més quan a la perifèria ja se sap que totes les previsions del Ministeri no es compliran mai.
Hi ha ciutadans de primera i de segona. I així, al Vallès, sobretot a l’Oriental i al Maresme som ciutadans espanyols i gens catalans als efectes de l’ATM.
20 anys que portem i deu més que n’enfoca l’ATM signifiquen una manca total de construcció regional, de la qual la única excepció han estat els prolongaments de FGC a Terrassa i Sabadell, res més. Perquè la resta és espai exclusivament del Ministeri, que és el veritable govern regional de la mobilitat, no la Generalitat, a la qual costa immensament, fins i tot, enfocar una política de bus ràpid i refer les concessions existents. Tot plegat és una deriva frustrant i de govern molt coix. Esparvera la ignorància d’un barcelonisme estret de mires que menysté el seu propi àmbit real i, més encara, la manca d’un govern català efectiu. Som presoners d’un horitzó limitat, entre una Barcelona curta i nou-rica i una perifèria i una Catalunya empobrides, sense ambició. Per començar, mentalment empobrides, sense projecte.
