Article de Manel Larrosa publicat el febrer de 2021 al Diari de Sabadell.
Els ajuntaments abjuren de tota política supramunicipal. Aquesta és una dura realitat. Podem tenir 20.000 ciutadans que treballen fora del municipi i la manca de consideració a la seva problemàtica és completa per part del nostre ajuntament i norma general de tots els municipis.
El cas es reafirma amb consells comarcals i diputacions, amb elecció indirecta, que són canongies que no assumeixen cap risc de política comarcal i regional solvent.
I llavors què fem? Doncs caldrien regidors supramunicipals directament electes, representants a escala comarcal i/o regional per a funcions estrictament supramunicipals, que són moltes i desateses: mobilitat, polígons industrials, medi natural, espai agrari, formació professional, etc. Serien per governar organismes amb competències clares i assignades per llei.
“I llavors què fem? Doncs caldrien regidors supramunicipals directament electes”
Aquests organismes supramunicipals han de ser tècnics i específics, portats per directors gerencials que donarien comptes a un ple elegit, però sense barrejar política i gestió. Aquests organismes poden tenir dimensió comarcal, per exemple d’un o dels dos Vallesos, o de la regió de Barcelona, i els mateixos electes atendrien les diferents escales. La simplificació comportaria la desaparició de totes les diputacions i dels consells comarcals actuals amb uns representants no directament electes, aparells i càrrecs que s’han demostrat inoperants i absents.
“La simplificació comportaria la desaparició de totes les diputacions i dels consells comarcals […] que s’han demostrat inoperants i absents.“
Només amb un encàrrec polític específic per part de la ciutadania seria resoluble l’existència de veritable política supramunicipal, que fos clara, perquè avui és inexistent i negada. Encara que les polítiques i la gestió siguin a escala del Vallès o de regió de Barcelona, els electes ho haurien de ser a menor dimensió, per agrupacions de municipis, per exemple d’uns centenars de milers d’habitants, com són les conques de Sabadell i de Terrassa, àmbits institucionals i històrics, com també per part del Vallès Oriental, de Barcelona mateixa, o del Barcelonès Nord, etc. Aquests serien els mateixos districtes que podrien servir per a les eleccions al Parlament de Catalunya, en el qual ara tenim una única circumscripció provincial que va de Barcelona a Bagà, amb 120 km de distància i 5,7 milions d’habitants, una representació política escamotejada en nom de l’enormitat i d’unes seus centrals de partits radicats tots ells a Barcelona.
Les eleccions supralocals es farien en una segona urna, el mateix dia de les eleccions municipals, ja que de món local parlem. Massa càrrecs? Menys que els d’ara, si s’organitza bé i se separa representació política de gestió, com cal. Res de diferent existeix als consells insulars de Mallorca i les Canàries on, per cert, no hi ha diputacions.
Al cap i a la fi, una elecció directa és la solució per a polítiques regionals, lluny d’una simple assemblea d’alcaldes com pensen Ada Colau i algunes alcaldies de grans ciutats, la qual cosa no és sinó paternalisme respecte als menors i una aristocràcia política autodesignada.
“Al cap i a la fi, una elecció directa és la solució per a polítiques regionals “
El regionalisme de graduals corones perifèriques, que promou l’alcaldessa de Barcelona i el PEMB, és insostenible i fràgil davant una proposta d’elecció i representació directa. Una regió de 5 milions d’habitants, com la de Barcelona, només podrà garantir no ser un contrapès a la Generalitat si les seves competències són ben acotades i si, al mateix temps, per principi de subsidiarietat, es reconeixen districtes menors: com el Vallès, el Maresme i el Pla de Barcelona amb el Delta del Llobregat, cadascun amb la seva especificitat.
Se sosté això elegir regidors supramunicipals? Doncs sí, més aviat seria la millor resposta possible al banal regionalisme metropolità d’alguns agents barcelonins i a la decadència política de diputacions i consells comarcals radicats al setè cel.
